Hi havia una vegada una rateta molt petita i presumida a la que li costava molt llevar-se pel dematí perque sempre tenia són i després d' estirar-se i estirar-se pel llit havia de llevar-se, esmorzar d'una esgarrapada i sortir a corre-cuita de casa. Si no anava corrent a agafar el metro arribaría tard a treballar a la fàbrica de formatges.
En acabar de treballar, la rateta va tornar de seguida cap a casa perquè aquellm dia li tocava escombrar l'escaleta, escombrant i escombrant de sobte va sentir un soroll d'alguna cosa que havia caigut, va parar bé l'orella i s'hi acostar, era un dineret, i es va estar preguntant i preguntat que es podría comprar amb aquell enorme dineret d'or.
- Si em compro avellanetes se'm cauran les dentetes.
- Si em compro pinyonets, se'm cauran els queixalets.
La rateta va decidir definitivament anar fins a la botiga de la senyora conilla, va anar-hi corrent i quan va arribar va començar a mirar vestits, barrets, samarretes... però no li agradava res i es va posar una mica triste...Quan ja marxava va veure que un maniquí ratulí duia un llaç rosa ben gros i lluent a la cua, i va decidir comprarse'l.
Va marxar de la botiga amb el llaç lligat a la cua, feia molt de goig i no podia parar de mirar-se en cadascun dels reflexes de les portes del carrer. Quan va arribar va seguir escombrant l'escaleta i se li va acostar un gos que li deia:
- Rateta, rateta, tu que ets tan boniqueta? No et voldries pas casar amb mi, jo que sóc tant bon fadrí?
- Ai no, amb aquesta veu que tens m'espantarás a cada moment.
Ella va seguir escombrant fins que se li va acostar un porquet que li deia:
- Rateta, Rateta, tu que ets tan boniqueta? No et voldries pas casar amb mi, jo que sóc tant bon fadrí?
- Ai no, aquesta veu que tens no m'agrada gens... fuig!
La rateta una mica triste va seguir escombrant i escombrant esperant que se li aparegués el seu príncep blau, i de sobte se li va aparèixer un ànec.
- Rateta, Rateta, tu que ets tan boniqueta? No et voldries pas casar amb mi, jo que sóc tant bon fadrí?
- Ai no, amb aquest bec que tens no em podrás donar petons.
La rateta molt cansada i trista, va decidir entrar cap a casa i deixar d'escombrar, i de sobte quan estava apunt de tancar la porta, se li va aparèixer un gat molt ben plantat que li va dir:
- Rateta, Rateta, tu que ets tan boniqueta? No et voldries pas casar amb mi, jo que sóc tant bon fadrí?
- Aviam quina veu que tens?
- MIAU, MIAU
- Quina veu més dolça que tens, sí que m'agradaria casar-me amb tu.
I el gat i la rateta es van donar un llarg petó i al cap d'un temps es van casar, però no a tothom li agradava aquell gat perquè tothom pensava que es menjaría a la rateta, però només ells dos sabíen el secret: El gat, era vegetarià i no li agrada gens la carn de rateta.
I parella trobada, història acabada.
